Sexy Pants Um Tjente

Babe Pants Sexy

Len Kruger: qEL TELÈFON DE L'ESPERANÇA

Sexy Pants Um Tjente

-No es podia contactar

amb ell.
b nbsp; -Ho sentim, la línia de l’esperança no pot ajudar-te. Parla amb el teu psicoterapeuta, si us plau –continuaven dient.
&nbs

; La Hannah sabia com sortir-se’z Podia imitar lesc veus d’una escolar cridanera, d’una senyora madura amb veu càlida, o de qualsevol altra cosa. Podia posar veu d’autèntica desesp

ració, i a vegades aconseguia que li parlessin i li diguessin coses. Escrivia notes a la llibreta que amagava sota el matalàs. Linda: li agrada el menjar xinès. Matt: es va perdre a Disneylandia als 5 anys. Andy: no vota mai.
       - No sé fins on puc arribar – va dir la Hannah una nit, mentre trencava la veu com sabia fer.- Saps el que vull dir? T’has sentit mai com ...si ja no poguessis continuar...més?- Va somicar a l’auricular.
       Després d’una pausa plena d’ansietat: "Ets la Hanna, oi?". Va reconèixer la veu. Dave: de Massachusetts. En Dave semblava alleugerit.
       - Ho sento, però ja no ens permeten parlar amb tu. T’han donat porta.
       -I no pot dir el que no et deixen dir – va replicar la Hannah. Ara estava aconseguint alguna cosa. Va baixar la veu per oferir certa confiança.
       -Digue’m Dave. Que en penses d’aquesta política? Sembla que et sentit malament per no poder parlar amb mi. Sembles una persona bastant compassiva.
       La veu va fer una pausa.
       -La línia de l’esperança no et pot ajudar. Parla amb el teu psicoterapeuta, si us plau.
       -És MORT – va dir la Hannah- . Què se suposa que he de fer?
       -De veritat, ara hauria de penjar.
       -L’home va morir. Creu-me. Estava fent ala delta a Hawaii i se li va aturar el cop. El seu cos va fer un aterratge perfecte. Van haver de treure-li els dits garratibats de la barra un per un.
       -D’acord, he de penjar ara. Parla amb el psicoterapeuta, si us plau.
       -Ho faré si tu ho fas –va dir la Hannah-. Per què no comencem Dave? Tu primer.

Dotze dones i tres homes seien en cercle. Cadascun portava una tarja identificativa: Brenda, Melissa, Pam. Andrea, Beth, Janet. Jimmy se sorprenia de les probabilitats. Dotze a tres. Quatre dones per a cada paio. Es va inclinar en la cadira, escoltant el discurs d’obertura de la Directora del Voluntariat, una dona de mitjana edat que es deia Margaret.
       -Quin és el perfil del voluntari idoni de les línies de l’esperança? -va demanar al grup, i la seva pregunta va ressonar en un auditori d’església buida que feia olor d’amoníac-. Quins són els adjectius que faríeu servir per a descriure’l?
       Una munió de mans es va enlairar.
       -Atent?
       -Eixerit?
       -Afable?
       -Molt bé -va dir la Margaret. Els seus ulls van escrutar l’audiència-. Alguna cosa més?
       Jimmy es va adonar que gran part de les dones tenia entre vint i trenta i tants anys, totes bastant maques. Hi havia dos homes més que es preparaven, però un d’ells li va semblar gay i l’altre tenia almenys cinquanta anys.
       -I què en penseu, de l’empatia? -va preguntar la Margaret. El grup va assentir. La Margaret va assentir-. Sí. Empatia. El voluntari idoni de les línies de l’esperança utilitza tècniques actives d’escolta per a reflectir els sentiments de qui truca, fa preguntes de resposta lliure i cerca possibilitats. Mai no jutja a qui truca ni li dona consells o respostes a preguntes personals.
       Jimmy es va preguntar si la Sheila havia conegut Mr. John Browning de Shaker Heights en una sessió de preparació de les línies de l’esperança. Potser contestaven trucades junts i ella es va veure afectada per algú que es volia llençar d’un pont o alguna cosa semblant, i aquest John Browning la va consolar. Se l’imaginava convidant-la al seu apartament, traient-li a poc a poc la tarja identificativa amb la punta dels dits, acaronant la suau rodonesa dels seus pits.

Doctor Olson era el nom del psicoterapeuta de la Hannah. Portava uns mocassins marrons i anava sense corbata. Va seure al seu costat en un llarg sofà negre i es va apartar les grenyes llises que li cobrien el front i que tornaven a caure-li davant els ulls.
       -Bé, Hannah -va dir-. Com anem avui?
       -Bé, Doug -va contestar ella. Sempre els deia pel nom de pila-. Com van anar les teves vacances a les Bahames? I el menjar?
       -Parlem de tu. D’acord?
       -Van posar cap pel·lícula a l’avió? Vas llogar auriculars?
       -Els auriculars –el doctor Olson va sospirar i va fer una ullada al rellotge de la taula– anaven inclosos.
       -M’agradaria ensenyar-te un article de diari –va dir la Hannah desplegant un tros de paper-. Aquí diu que la ciutat està instal·lant cabines telefòniques al pont de Duke Ellington. Com a bon professional de la salut mental amb un consultori que funciona tan bé, estic segura que saps, Doug, que el pont de Duke Ellington és un punt estratègic de suïcidi pels residents desanimats del Districte de Columbia.
       -I això què té a veure amb tu? -el doctor Olson es va apartar el cabell dels ulls.
       -Deixa’m que t’expliqui. Aquests telèfons estan automàticament connectats a la línia de l’esperança. Saps què vol dir, això? Despenges el telèfon i et trobes parlant amb un voluntari que intentarà dissuadir-te de saltar. És com aquestes línies de franc que hi ha a l’aeroport i que connecten directament amb un hotel. No cal ni marcar!
       -Fins a quin punt t’identifiques amb aquells suïcides del pont de Duke Ellington, Hannah?
        uLen Kruger: qEL TELÈFON DE L'ESPERANÇAt f Hot Hot cLen Kruger: qEL TELÈFON DE L'ESPERANÇAw s Babe Hot Hot